Essencialitzar la joventut
Agustí sobre el lliure albir
Em va colpir especialment, enmig d’aquest discurs més aviat formal sobre l’origen del mal, el testimoni que obre el segon capítol del De libero arbitrio. Agustí explica que la qüestió de l’origen del mal era «precisament el problema que m’agitava violentament quan era molt jove, i que, per cansament, em va empènyer i precipitar cap a l’heretgia» (p. 108).
No vull parlar en nom dels joves, ni insinuar que existeix alguna cosa com “la joventut”, “els joves”, etc., que essencialitzi aquesta etapa de la vida.
Així doncs, parlaré del que sento com una mancança que vaig viure com a jove: el fet de no haver rebut un cert tipus de suport. En fer-ho, intentaré no generalitzar en excés la meva pròpia experiència personal, ni suposar que les generacions més joves necessiten algú que parli per elles. Sóc conscient de fins a quin punt aquest camí és delicat, i de com potser hauria estat més prudent no recórrer-lo. Fins i tot: tinc legitimitat per parlar en nom del meu jo jove? Repetim-ho, doncs: aquesta és una perspectiva individual, i és molt probable que no reflecteixi l’experiència d’altres persones, i encara menys la dels joves en general.
Però, tot i això, què és el que va ressonar en mi? I per què crec —potser erròniament— que podria ser útil per a d’altres, siguin joves o hagin deixat enrere la joventut?
La descripció que fa Agustí dels seus turments enfront de l’origen del mal durant la seva joventut té alguna cosa a veure amb els reptes que afronten molts joves avui? La pregunta no és, evidentment: “També nosaltres —i per què només els joves?— hem de bregar amb qüestions profundes?” sinó més aviat: és responsabilitat d’algú oferir un suport adequat? És responsabilitat d’institucions com l’Església o el sistema educatiu? Què és el que ens pot portar, de vegades, cap a ideologies extremes, teories conspiratives o simplement raonaments trencats, alimentant el cansament i la desil·lusió?
El meu punt de partida era aquest: un cert tipus d’estructura o suport pot ajudar a combatre la sensació d’aïllament, i aquesta sensació d’aïllament també forma part del problema.
En qualsevol cas, hauria de ser Agustí qui parlés: el seu recorregut personal, en què va cercar la veritat enmig de la incertesa i va trobar orientació, suggereix la importància de la reflexió personal i del creixement interior per navegar aquests dilemes existencials.
