L'espectador de Schrödinger
© Pierre Bergounioux
Què hi ha al programa quan l’obra és Tis Pity She’s a Whore? Què esperem veure? Què veurem realment? O més aviat, amb què ens quedem després d’haver-la presenciada?
La representació d’aquesta nit a La Tempête m’ha deixat una mica contemplatiu. L’exuberància de la posada en escena i la seva exploració de l’obscenitat no semblen completament desencaixades. Tot i que reconec la importància històrica i la possible rellevància d’un teatre com aquest en contextos contemporanis, potser aquests aspectes, per si sols, no justifiquen necessàriament el seu lloc en el repertori perdurable.
Si pensem en altres muntatges que han abordat relacions tabú, com la posada en escena innovadora de Jérôme Savary de The Importance of Being Earnest l’any 1996 al Théâtre National de Chaillot, en què el vincle fraternal entre John Worthing i Algernon Moncrieff s’explora d’una manera lleugera però intel·ligent, obtenim una perspectiva contrastant. Aquella producció anterior tractava temes complexos amb un toc d’humor, permetent al públic implicar-se sense sentir-se aclaparat per dilemes morals.
En canvi, aquesta versió de Tis Pity She’s a Whore enfronta l’espectador amb la realitat immediata de l’incest entre Annabella i Giovanni, establint un to provocador des del principi. La versió de Visconti del 1961, amb Romy Schneider i Alain Delon, ja posava en relleu el poder de la bellesa fins i tot davant d’un tema tan inquietant, una tècnica pròpia dels mestres del teatre que comprenen la força de la juxtaposició per transmetre veritats més profundes.
Som, nosaltres com a espectadors, convidats a debatre aquesta dualitat durant tota l’obra? Som els gats de Schrödinger, oscil·lant entre l’admiració estètica i el malestar moral? Aquesta tensió exigeix una implicació introspectiva amb l’experiència teatral, en la línia del que proposava Konstantin Serguéievitx: immergir el públic dins el teixit temàtic de l’obra.
Mentre que recursos teatrals com els disfressos i els jocs de dobles en escenaris barrocs juguen amb els límits entre realitat i somni, aquesta posada en escena de Tis Pity She’s a Whore ens aboca a un territori on l’inquietant no és només a l’escenari, sinó en les nostres pròpies reflexions. El personatge de Giovanni, lluny de ser simplement condemnat, ens obliga a confrontar la nostra brúixola moral enmig de passatges que alhora fascinen i incomoden.
Així doncs, com a espectadors, naveguem per un recorregut matisat, balancejant-nos entre l’encís de l’escena i els interrogants ètics que desperta. Allò que perdura un cop el teló cau no és una resolució clara, sinó un espectre d’emocions i pensaments, que ens convida a enfrontar-nos amb la complexa interacció entre bellesa, tabú i el poder persistent del relat teatral.
