Comenceu amb la salutació, i després parleu

— افشوا السلام بعد الكلام

afshū as-salām baʿda al-kalām

Aquest precepte islàmic porta en si una saviesa antiga: la paraula vertadera neix en un clima de pau. La salutació no és una formalitat: és un acte teològic. Precedeix la paraula com un fonament, un reconeixement de l’altre, una obertura al diàleg.

Als Evangelis, aquesta dinàmica és especialment notable després de la resurrecció. Quan Jesús apareix entre els seus, les seves primeres paraules no són ni demostracions ni retrets, sinó una salutació plena de dolcesa i de força: « Que la pau sigui amb vosaltres. » En grec: εἰρήνη ὑμῖν (eirēnē hymin)

📖 Joan 20,19 :
« Jesús vingué, es presentà enmig d’ells i els digué: "Que la pau sigui amb vosaltres." »

📖 Joan 20,21 :
« Jesús els digué una altra vegada: "Que la pau sigui amb vosaltres. Com el Pare m’ha enviat, també jo us envio a vosaltres." »

📖 Joan 20,26 :
« Jesús vingué, tot i que les portes eren tancades; es posà enmig d’ells i digué: "Que la pau sigui amb vosaltres." »

📖 Lluc 24,36 :
« Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: "Que la pau sigui amb vosaltres." »

Cada vegada, la pau arriba abans de qualsevol explicació, abans de qualsevol missió, abans de tota comprensió. És ella qui fa possible la paraula. Apaivaga la por, restaura el vincle, prepara l’enviament.

En una societat sovint tensa, fragmentada o apressada, prendre’s el temps per saludar — per dir bon dia, per desitjar la pau — és més que un acte de cortesia: és una forma de litúrgia discreta. És confessar, amb un gest senzill, que l’altre existeix, que mereix ser vist, acollit, escoltat.