Dues trobades: Martin Crimp i Edward Bond

Fa un any, tres mesos i catorze dies, a Vitry, una comuna dels suburbis sud-orientals de París —descrita amb un cert entusiasme per TimeOut com “un nucli suburbà d’art contemporani i teatre modern”—, assistia a la representació de dues obres del dramaturg britànic Martin Crimp, en presència de l’autor, la seva esposa i la seva filla. Era un esdeveniment acollidor, en una mena de teatre d’estudi amb aires de refugi alpí.

Havia llegit unes quantes pàgines de Attempts on Her Life i m’havien fet aprendre algunes rèpliques per a un exercici escènic a la meva pròpia escola de teatre. Sabia molt poc sobre el teatre britànic i gairebé res sobre l’art dramàtic. Però allà em tenies, menjant paté de carn per untar i cogombres en vinagre al costat d’un autor que sortia al meu programa.

El vaig sentir dir a un dels nois que seia a prop meu, amb ironia, que Playhouse era la seva “obra feliç”. Vaig seure al seu costat i al de la seva família durant la segona obra, The City, que inclou una escena on apareix una filla infernal, coberta de sang, vestida de cuir, gairebé com el resultat d’un experiment quirúrgic a l’estil Frankenstein. No podia evitar imaginar-me l’autor al seu escriptori, interromput pel seu fill petit, i projectant les seves angoixes i frustracions en la construcció dels personatges.

I el pitjor és que em delectava, sense vergonya, en aquest vincle entre l’autor, la seva vida i la seva obra —una relació que fins aleshores havia considerat vulgar, i que probablement encara desaprovo.

Un parell de mesos després, em vaig trobar en una situació similar: rebent en directe, de primera mà, una lliçó viva de teatre a càrrec d’un altre gran dramaturg contemporani, la producció del qual, fins aleshores, m’havia passat completament per alt. I va ser una revelació.

No parlaré del que va significar trobar-nos asseguts com a públic al parterre de la Sala Richelieu un dilluns a les deu del matí, en el que Edward Bond ens va recordar que era “la casa de Molière”, rebuts per Éric Ruf, el director general de la institució.

Per molt pomposa que soni la situació, cap de les nostres emocions tenia a veure amb els nostres narcisismes —tot i que també anaven ben alimentats. El que ens feia tremolar d’impaciència era escoltar autèntics creadors teatrals elaborant el seu pensament sobre l’escena. Era el més proper que havia experimentat al que dos amics i jo mateix intentàvem fer des de feia mesos: posar paraules al nostre actuar, al nostre jugar. I Déu meu, ens ho vam passar de meravella.

Quan Éric Ruf va acabar el discurs de presentació i es va retirar, van quedar a escena Edward Bond i Jérôme Hankins, el traductor francès de les seves obres. Seien gairebé massa a prop, en dues cadires plegables de conferència, mentre una tercera cadira al fons de l’escenari romania desesperadament buida durant tota la intervenció.

Aquella disposició, combinada amb la complicitat genuïna entre els dos homes, la vivesa amable de Hankins i l’actitud picaresca i bromista de Bond, ens va captivar de seguida.

Bond va anar directe al gra: va dir que el teatre havia conegut tres crisis i que estàvem vivint la tercera. Evidentment, de crisis n’hi ha hagut milers, però per les seves finalitats argumentatives, n’hi havia realment hagut tres. I nosaltres assistíem —i/o participàvem— en la Tercera Crisis.

Es va dir massa en aquella sessió com per resumir-ho aquí. Prefereixo tornar, en futurs textos, a molts dels punts que el dramaturg va abordar. Però suposo que en aquest moment el que volia subratllar era com d’inquietant va ser per a mi veure l’autor parlar, moure’s, fer broma, desplegar el seu pensament, actuar —és a dir, posar en escena la seva pròpia comprensió del que és una situació, del que és —tot i que ell no va usar aquesta paraula— un esdeveniment.

Abans d’això, com algú que mai havia llegit Bond, estava gairebé convençut que la violència, la fam de destrucció que intuïa a través de les escenes i monòlegs triats pels meus companys, no era per a mi, i que no m’impressionaria gens.

Però en el moment que l’ancià londinenc de 81 anys va començar a parlar, em va guanyar del tot. No estava parlant dels grecs —bé, una mica sí—, ni del Blitz, però parlava des d’Atenes, i és clar que el noi adolescent de 1945 no és mai gaire lluny.