No parlar la pròpia llengua maternaSobre Koltès i Salvatore Quasimodo

Anava a demanar disculpes per endavant per publicar aquí unes notes preses el dia de Cap d’Any, sense poder recordar mentalment quin blog, compte de Twitter o pàgina de Facebook em va portar a descobrir-les. Una fa referència a una pàgina de Bernard-Marie Koltès, extreta de Combat de nègres et de chiens i citada a Une Part de ma vie (Éditions de Minuit). L’altra és un dels versos més famosos del poeta sicilià, premi Nobel de literatura, Salvatore Quasimodo. Tanca una carta de François Koltès, germà del primer, adreçada a l’actor, autor i director italià Pippo Delbono. La carta, compartida per Nicolas Roméas al seu blog, es pot llegir [aquí].

L’any 1986, Patrice Chéreau va dirigir Quai ouest, escrita un any abans per Bernard-Marie Koltès. Com s’indica a l’entrevista inclosa a Une Part de ma vie, s’hi trobava “la situació de personatges que no parlen la seva llengua materna”. Ja es feia notar això a Combat de nègres et de chiens, tal com comenta l’entrevistador abans de citar la pàgina pertinent:

«Trobo que la relació que pot tenir un home amb una llengua estrangera – mentre guarda en el fons de si mateix una llengua “materna” que ningú no comprèn – és una de les relacions més belles que es poden establir amb el llenguatge; i potser també és la que més s’assembla a la relació de l’escriptor amb les paraules.»

Per què les notes preses aquell dia reuneixen els dos germans i un autor com Salvatore Quasimodo, no ho sé del cert. El que sí que sé és que, malgrat l’interès profund i personal que hi trobo, no puc deslligar aquestes notes d’un record dels Nègres de Genet, segons Jean-Paul Sartre. Potser perquè el judici que va enfrontar François Koltès a la Comédie-Française l’any 2007 (vegeu [aquí]) m’hi retorna.

A Une Part de ma vie, Bernard-Marie Koltès continua:

«I després, això permet explicar certes coses que no es podrien dir d’una altra manera. A La Fuite…, per exemple, en Chabanne, quan entén que està realment sol, oblida de cop el francès i es posa a parlar àrab, mentre que la dona que l’estima continua entenent el que diu. O bé, a Quai ouest, una vella índia […] quan mor s’endinsa en la mort primer en francès, després en castellà, i finalment, al darrer moment, en la seva llengua índia desconeguda per tothom.»

És simplement una qüestió que em ronda des de fa anys, i que, com tan sovint fa el teatre, traspassa la realitat com el raig verd del capvespre, travessant l’escenari des del fons fins al final de la sala. Que aquesta qüestió —entre d’altres— hagi estat considerada matèria teatral, i expressada amb tanta claredat per algú com Koltès, hauria de bastar perquè un 1 de gener s’encari el 2016 amb determinació i fam.

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera.

“Cadascú està sol al cor de la terra,
travessat per un raig de sol:
i de sobte, ja és vespre.”
— Acque e terre (1920–1929), Salvatore Quasimodo
(Ed. Cahiers de l’Hôtel de Galliffet, 2012)