No vaig tenir la força d’anar fins al fons

“No vaig tenir la força d’anar fins al fons.” Això és el que Tommasso (Bernhard Wicki) li diu a Lidia (Jeanne Moreau) al començament de La Notte, des del llit de la seva clínica milanesa. Ho sé, de vegades dono la impressió d’haver vist només una sola pel·lícula, però com he dit: m’hi endinso.

“Quantes coses acabem sabent si ens quedem una mica sols. I quantes coses queden per fer [...] Tinc la sospita d’haver-me quedat una mica als marges d’una empresa que, en canvi, em concernia. No vaig tenir la força d’anar fins al fons.”
— Tommasso, La Notte, Antonioni

I la qüestió dels marges torna a aparèixer.
També és una qüestió de línies. I ja fa algunes entrades que hi dono voltes.

Per a mi, això es barreja amb les paraules talvera, termièra, frontera, que també vol dir llengua. Aquest espai que, precisament, no té fons, que resta lineal com el camí del qual parla Ives Roqueta a Verd Paradís, prefigurant d’una manera tan clara aquest internet nostre.