El lloc interior

Dos cavallets, una fusta! – 12 de març de 2016

“Doneu-me quatre cavallets, quatre fustes, dos actors i una passió” – Lope de Vega

Give me four trestles, four boards, two actors and a passion

Potser és perquè Molière no demanava més, com indica el lloc web de la Comédie-Française, que Alain Cuny atribueix aquesta cita de Lope de Vega en un vídeo que alimenta les meves reflexions. L’actor parla d’un diàleg imaginari de Reverdy, en què, després d’una conversa greu, Picasso intercanvia unes paraules amb un company de viatge.

— Quins són els teus paisatges?
— És el desert. El desert calent, ardent, àrid, sec, respon Picasso, sorprenent el seu interlocutor i guanyant-se aquesta rèplica final:
— El desert és a tot arreu on vaig.

Per a Alain Cuny, “el lloc és allà on un sap portar-lo”, és “el lloc que es té dins d’un mateix.” Ja n’hi ha prou per fer pensar, però voldríem trobar aquest diàleg imaginari de Reverdy. Google és el teu amic, com diuen en indonesi (Google adalah teman anda), però s’equivoca, almenys per ara. Google només ofereix una cita, certament rellevant, però no el diàleg complet.

“Tan aviat com arribo a un lloc, fa de seguida tanta calor com a Espanya. Pel que fa al desert, no n’he sortit mai, ni un segon en tota la meva vida.” – Picasso

Aquest lloc no és aquí (τό θέατρον), sinó aquell que hi ha “dins d’un mateix”, aquell que l’actor porta en ell quan interpreta. Potser és també aquell a què es refereix J.M.G. Le Clézio quan parla de qui escriu. En qualsevol cas, fa pensar:

“Aprendre, sentir, no és voler apropiar-se el món; és només voler vibrar, ser a cada instant el lloc de pas de tot allò que ve de fora […] Ser buit, no pas com aquell qui està absent – l’abisme, el vertigen abans de la caiguda – sinó estenent el cos i l’ànima per abastar l’espai.”
— L'Inconnu sur la terre, Le Clézio

Aprendre, sentir: no és voler posseir el món, sinó simplement voler vibrar, ser en cada moment el lloc de pas de tot allò que arriba de fora. Ser buit, no com el qui s’absenta – no el buit del precipici, sinó aquell qui estira el seu cos i la seva ànima per abastar l’espai.

De vegades, aquest “lloc” evoca poderosament la sensació d’una altra fusta: la del surf. Quan s’atrapa l’onada, quan finalment —malgrat la velocitat, el risc de caure, de perdre l’equilibri— finalment, se sent que s’és en un lloc on les lleis de la física garanteixen una certa estabilitat. Com quan, després de molt remar, el teatre apareix.