No ho prenguis tot, o la memòria del calament

Quan segareu la collita de la vostra terra, no segareu fins al límit del vostre camp, ni recollireu les espigues que quedin. No espigoleu la vostra vinya, ni recolliu els raïms caiguts de la vostra vinya; ho deixareu per al pobre i l'estranger.

Levític 19, 9-10

Per a 🌿 les regles universals de la recol·lecció, consulteu la part inferior de la pàgina.

« Hi ha un pobre més gran que els altres pobres »Google Traduction

Això és el que ens diu Paulo Barbosa da Silva (8'51 de la conferència citada a la part inferior de la pàgina). El teòleg brasiler parla de la Mare Terra o Pachamama, i presenta aquesta afirmació com una presa de consciència inscrita en la història, la formulació d'un desplaçament dins de la teologia de l'alliberament — un desplaçament que ha seguit la materialitat de les violències infligides a la terra, en particular la desforestació amazònica. Aquest « desplaçament » marca una evolució de la teologia de l'alliberament, inicialment centrada en les injustícies socials, cap a una inclusió dels reptes ecològics, reconeixent la Terra com una entitat vulnerable, un « pobre » entre els pobres.

He estat portat al discurs de Paulo Barbosa da Silva avui. Som molts els que tornem al jardí en aquesta època de l'any, al jardí o a la caminada. En un cas com en l'altre, la nostra mirada es dirigeix una mica cap a la terra i potser una mica més afinada per observar el vegetal, aquest ésser viu amb el qual cohabitem i que de vegades perdem de vista. Per la meva part, aquests dies corresponen a l'època en què em torno a plantejar la identificació de plantes que, tanmateix, no abandonen el llindar de casa meva. És així aquest moment de l'any en què torno a prestar atenció al calament (Clinopodium nepeta). Aquesta planta, que molts confonen amb la menta salvatge, és mentolada, discreta, salvatge, en una llum seca de primavera. Sovint creix en els intersticis, allà on la terra no és ni cultivada ni trepitjada, evocant una presència modesta però resilient. En el marc de les meves reflexions teològiques i especialment litúrgiques, tinc la temptació de collir-ne per embellir la meva « pray station » — o el que nosaltres, protestants, no sabem gaire com anomenar: un punt fix, de vetlla, de pregària. Un lloc sense nom, però no sense cos, un lloc on l'olfacte pot ser sol·licitat i on la natura pot trobar el seu lloc no com un pretext, sinó a través d'alguns dels seus representants, especialment el calament. (Veig venir les objeccions: collir, no és matar? És una nova forma de sacrifici? Diguem simplement que collir amb mesura és participar en un diàleg amb el viu, no dominar-lo.)

La recol·lecció del calament

En observar el calament, em condueix a reflexionar sobre el seu lloc en un ecosistema més ampli, en la seva manera d'ocupar les vores, aquests espais no explotats que recorden una pràctica antiga i universal: la de no prendre-ho tot. Aquesta idea em porta a una noció occitana, la talvera, que designa les vores dels camps deixades sense segar o sense llaurar. El calament, per la seva presència en aquests espais liminars, encarna una forma de talvera viva: prospera allà on l'humà tria no intervenir, allà on la terra és deixada a si mateixa i als altres. Aquesta connexió entre el calament i la talvera no és només botànica; també és teològica, ja que il·lustra el principi de contenció, de respecte dels límits, que és al cor dels textos bíblics que explorarem.

Aquesta reflexió sobre el calament (Clinopodium nepeta) i la talvera també em porta a pensar en el que ve, en la revetlla de Sant Joan que s'acosta, en aquesta data inscrita en un altre calendari, un altre tempo — no el de la Resurrecció i l'Ascensió, sinó el de la recol·lecció. Aquest ritme paral·lel, que no sabria anomenar d'una altra manera que per una reflexió sobre el cos, el sòl i l'alè, evoca una litúrgia diferent, més rítmica que discursiva. No busco fer sincretisme, ni rehabilitar un paganisme imaginari. Al contrari: constato que hem perdut pràctiques estacionals, comunitàries i mesurades, com les de les dones que, en l'Europa encara recent, collien les herbes de Sant Joan segons regles precises de recol·lecció. Aquestes pràctiques, lluny de ser un « paganisme » desordenat, reflectien un respecte pel viu. En destruir aquests coneixements, hem deixat lloc al que anomeno el « pitjor dels paganismes »: una explotació consumista i sense límits de la natura, desproveïda de tota regla o contenció.

La talvera

És aquesta regla de mesura, incarnada en la recol·lecció i en la talvera, la que em porta al Pentateuc, a Lv 19, 9-10 i al Deuteronomi 24, 19:

Quan seguis el teu camp i oblidis una garba al camp, no tornaràs a recollir-la. Serà per a l'estranger, per a l'orfe i per a la vídua, perquè el Senyor, el teu Déu, et beneeixi en tot el treball de les teves mans.

Aquests textos no parlen directament de recol·lecció, sinó de sega. No esmenten les herbes de Sant Joan, sinó l'espigolament. I tanmateix, comparteixen una mateixa ètica: la de la contenció, del compartir amb l'altre, ja sigui el pobre, l'estranger o, en una lectura contemporània, la Terra mateixa. La talvera, com a vora no segada, és una encarnació concreta d'aquest principi bíblic, un espai on la terra respira, on el que creix no és posseït, sinó deixat a disposició.

Els occitanistes saben com aquest mot de talvera és una noció estructurant. La talvera no és un rebuig, sinó una reserva intencional, un interval entre l'explotació i l'abandonament. És un lloc on es juga una relació ètica: el que creix sense ser forçat, el que queda per als altres, el que escapa a la possessió. El calament del causse, que prospera en aquestes vores, dialoga amb aquesta talvera, igual que els pobles indígenes o les comunitats marginades ocupen les « perifèries » socials. Aquests espais, que podríem anomenar los tèrmes en occità (del llatí termini, els límits), són els confins, les extremitats. Evoquen les zones més allunyades del centre en les parròquies medievals, com les descrites a Montaillou, poble occità d'Emmanuel Le Roy Ladurie, una obra que evoca en l'imaginari poble occità del segle XIV els cercles concèntrics que van del centre del poble amb la seva església i cementiri fins a les perifèries boscoses i no explotades. Jo mateix habito pels tèrmes, al costat del calament, en aquests espais on la centralitat cedeix el lloc al desconegut i al fantasiejat.

El papa Francesc

Aquesta idea de les vores troba un ressò en les primeres paraules del papa Francesc, el 13 de març de 2013, des del balcó de la basílica de Sant Pere: « El conclave ha donat un bisbe a Roma... Els cardenals han anat a buscar-me al cap del món. » S'ha fet d'ell el « papa de les perifèries », un terme que, en la seva boca, designava una posició real — geogràfica (l'Argentina), política (els pobres), espiritual (la humilitat) i teològica (una Església orientada cap a les vores). A Laudato si', Francesc escrivia:

No hi ha dues crisis separades, una ambiental i una altra social, sinó una sola i complexa crisi socioambiental.

El que llegim en el Levític i el Deuteronomi, el que retrobem en la noció de talvera, el que percebem en els gestos de les dones que collien les herbes de Sant Joan, el que s’endevina en la presència discreta del calament, el que ressona en les paraules del papa vingut del fin del mundo, no és altra cosa que una mateixa regla elemental: no ho prenguis tot. Deixa’n una part. Deixa-la per a l’altre. Deixa-la per al després. Deixa-la perquè alguna cosa romangui viva.

Aquesta convicció —que tot està connectat— no és només una idea, ni un principi moral. Es fa visible en les pràctiques oblidades, en les paraules marginals, en els gestos de collita, en les zones no segades, en les plantes que ja no anomenem. És aquí on es manifesta aquesta relació íntima entre els pobres i la fragilitat del planeta: no com una imatge, sinó com un teixit concret de contenció, d’atenció i de ritme — un vincle que la teologia no ha d’inventar, sinó reconèixer allà on encara persisteix.

🌿 Regles universals de la recol·lecció

No agafar mai tot
Sempre cal deixar una part de la planta, del grup o de la població al lloc, per permetre la regeneració, la supervivència de l’espècie, o simplement perquè alguna cosa romangui.
→ Deixar per a l’altre, per al després, per a la planta mateixa.

No agafar la primera ni la més bonica
No es comença per allò que més atrau la mirada o que és més desenvolupat: això implica respectar un ordre d’aproximació, una humilitat en el gest.
→ La primera pertany al lloc, no a nosaltres.

No agafar totes les plantes d’un mateix indret
La recol·lecció s’ha de fer de forma difusa, mai concentrant els gestos en un sol lloc. Això evita desequilibrar un microhàbitat.
→ Collir caminant, i no buidar.

Conèixer el moment just
Cada planta té un moment de potència: una hora del dia, una fase lunar, una estació precisa. És tant una qüestió de respecte com d’eficàcia.
→ No collir per pressa, sinó en ritme.

Collir amb una eina neta o amb la mà
El ganivet, les tisores, o els dits han de respectar la planta. No s’estira, no s’arrenca, excepte si està justificat.
→ Prelevar, no arrencar.

Dir gràcies, fins i tot sense paraules
En moltes cultures, s’adreça una paraula, un alè, un silenci, un gest a la planta o a l’esperit del lloc.
→ Reconèixer que es rep, no que es pren.

Fer servir el que es cull
Mai collir per curiositat o per acumulació, només si l’ús és clar, respectuós i limitat.
→ Collir no és posseir. És respondre a una necessitat justa.

Fragment de la conferència de Paulo Barbosa da Silva
Col·loqui La nova teologia verda, Facultat de teologia protestant de Estrasburg, 6 i 7 de febrer de 2020
🔗 https://regardsprotestants.com/video/bible-theologie/pachamama-la-pauvre-terre-mere/

Encíclica Laudato Si’
🔗 https://www.vatican.va/content/francesco/fr/encyclicals/documents/papa-francesco_20150524_enciclica-laudato-si.html