«Honoraràs el teu pare i la teva mare»

« כַּבֵּד אֶת אָבִיךָ וְאֶת אִמֶּךָ »
Kabbed et avikha ve-et immekha
Honore ton père et ta mère
(Ex 20,12)

En El sentit de les coses (el títol anglès apareix de vegades com Reformed, difós a Prime/Max), una rabina, Léa, comença el seu ministeri en una sinagoga liberal a Estrasburg. L’episodi 5, titulat «El fill rebel», torna a situar Léa en una posició compromesa: com ajudar uns pares jueus, però allunyats del judaisme, davant la pràctica religiosa del seu fill. Per al fill, un retorn evident a una pràctica ortodoxa; per als pares, una radicalització religiosa; per al pare, una posada en abisme dolorosa? Léa demana l’ajuda d’Arié, rabí ortodox i antic mentor seu. Arié, bon estrateg, decideix no enfrontar directament el fill. El retroba a la yeshivà. I allà, utilitza una arma suau: l’humor. Li retreu, amb ironia, que no respecti la ḥaverut (חֲבֵרוּת), és a dir, que estudiï sense company d’estudi (de la mateixa arrel que ḥaver חָבֵר «amic»). Evoca aquesta estructura binària del Talmud on s’aprèn a pensar de dos en dos, a contradir-se sense trencar, a cercar plegats. La ḥaverut no és una entesa: és una tensió sostinguda. Una polaritat viva.

N’hi ha prou amb ser dos per respectar la ḥaverut?

Léa i Arié es retroben en una conferència republicana sobre la convivència, on s’han convidat representants de diverses confessions per fer un discurs interreligiós —presentat erròniament com un «diàleg ecumènic» per la moderadora. Léa es troba ràpidament al centre d’una configuració inesperada. Un home del públic, visiblement alterat, interpel·la l’imam present, posant en dubte la compatibilitat de l’islam amb la República. Léa agafa el micròfon per afirmar que l’islam no és el problema i recordar que la radicalització, sota totes les seves formes, travessa totes les tradicions religioses. A partir d’aquí, s’instaura una dinàmica: ella i el seu col·lega ortodox, cadascú des de la seva posició, prenen la paraula, es responen, ocupen l’espai —i acaben saturant-lo. Involuntàriament, encarnen els dos pols d’una fractura artificial. El que havia de ser un espai d’intercanvi esdevé un front. El debat queda bloquejat. Ja no poden sortir-ne. Léa, arraconada, fa que les paraules d’Arié siguin inaudibles, i aquest, per al públic assistent, esdevé una figura de la intolerància religiosa.

Com continuar parlant sense ser ventríloc?

Léa rep els aplaudiments. L’home que havia atacat l’islam s’acosta a felicitar-la. Diverses persones es fan selfies amb ella. S’entén que la seva intervenció ja circula per les xarxes socials i que esdevindrà viral. Arié, en canvi, surt de la sala derrotat. I s’intueix la ironia amarga que viu Léa. Aquesta victòria també és una derrota per a ella. L’aplaudiment amaga una captació. Una paraula pensada com a fina, equilibrada, no alineada, pot ser immediatament recuperada.

Per fer visible aquesta decepció (en el sentit del que enganya), la sèrie afegeix una seqüència durant els crèdits finals. Una dona felicita Léa mentre acusa el seu col·lega d’extremisme. I conclou: religió i patriarcat són el mateix; no pot desaparèixer l’un sense l’altre. Léa manté el somriure, però el seu torbament és evident. És aclamada per una lluita que no ha triat, projectada en un bàndol que no ha escollit. El seu posicionament, subtil, és desviat, captat, manipulat.

«Hi ha una frontera»

Aquí reapareix el cinquè manament —Honora el teu pare i la teva mare—, no com un principi religiós abstracte, sinó com un punt de ruptura. Perquè és amb la veu del pare, el seu desconcert i el de la seva esposa, que l’episodi acaba. «Yesh gvul» (יש גבול), diu —«Hi ha una frontera.» Una frase heretada, transmesa pel seu propi pare, amb qui estava en conflicte. Una frase senzilla, greu, que actua com una barrera contra l’enfonsament.

La sèrie ens convida a veure Léa i Arié sota aquesta llum. No com una oposició, ni tan sols com una complementarietat, sinó com una ḥaverut interpretativa. Incarnen una lectura a dues veus, una tensió mantinguda sense fusió. No són allà per tallar ni per unificar-se. Són allà per fer sentir el fregament entre dues fidelitats. Per caricaturitzar-ho un instant: una fidelitat a la lletra, l’altra a l’esperit; una al cos de la tradició, l’altra al seu alè. Per ser justos, caldria dir que Arié és tant lletra com esperit, tant tradició com respiració. Sempre que es reconegui que Léa també ho és. Els dos es penetren mútuament.

Sobre el límit

El mot hebreu גְּבוּל (gᵊvūl) significa primer una frontera concreta, una línia geogràfica, un límit territorial. En la Bíblia hebrea, s’utilitza sovint per descriure les delimitacions tribals (per exemple, en Josuè) o les fronteres de les nacions.

Però gᵊvūl no designa només un traç en un mapa: implica una estructura de convivència, un ordre simbòlic que separa sense oposar necessàriament. És un límit que no es creua sense autorització ni conseqüències. En aquest sentit, entra dins de la categoria del "liminar", en un sentit ètic i ontològic.

En la halakhà (llei jueva), trobem el principi de הַסָּגַת גְּבוּל (hassagat gᵊvūl), la prohibició d’envair el domini o la posició d’altri —tant en el sentit foncier com en el professional, social o espiritual. És una forma de respecte de la separació justa.

Podem dir, doncs, que gᵊvūl, en el context de la sèrie El sentit de les coses, opera en diversos nivells:

– Un límit interior, que no es pot traspassar en el debat,
– Un límit ètic, establert pel pare per protegir la integritat de la seva paraula,
– Un límit estructural, que Léa intenta mantenir contra la polarització.

Però és una altra paraula hebrea la que em fa pensar la reflexió del pare. És שְׂפָה (sᵊfāh), un terme poètic i ambivalent en l’hebreu bíblic i rabínic. Designa alhora:

– La vora, la riba — en sentit espacial: sᵊfat hayam (שְׂפַת הַיָּם) = la vora del mar (Gn 22,17; Ex 14,30)
– El llavi, l’obertura — en sentit corporal o arquitectònic: es parla del llavi d’un recipient (1R 7,23; 1R 7,26).

És el límit d’un contenidor, alhora fi i llindar. I per tant també una frontera.

És un mot que associo espontàniament a Paul Tillich. No pas per projectar-lo arbitràriament sobre la seva obra, sinó perquè ell mateix va triar aquest terme com a títol de la seva autobiografia intel·lectual: On the Boundary (1966). La primera pàgina comença així:

"A la introducció de Religiöse Verwirklichung vaig escriure: ‘La frontera és el millor lloc per adquirir coneixement.’ Quan em van demanar que expliqués com les meves idees s’havien desenvolupat a partir de la meva vida, vaig pensar que el concepte de frontera era el símbol més adequat per a tot el meu recorregut personal i intel·lectual. A gairebé cada etapa, m’he hagut de mantenir entre possibilitats d’existència alternatives, sense estar mai completament a casa meva en una o altra, i sense posicionar-me decididament contra cap d’elles. Ara bé, el pensament exigeix una obertura a noves possibilitats — i aquesta posició intermèdia és, doncs, fecunda per a la reflexió. Però és difícil — i perillosa — en la vida, que demana decisions constants, i per tant l’exclusió de les altres opcions. Aquesta disposició, i la tensió que implica, han determinat alhora la meva destinació i la meva obra.” (p. 13)

Aquesta descripció de Tillich, tinc tendència a associar-la —potser injustament, però amb constància— al mot hebreu שְׂפָה (sᵊfāh), que significa alhora vora, riba i llengua. Una paraula des del límit, des del marge del sentit, de la paraula, del riu. Estem, una altra vegada, a les perifèries? No exactament. No es tracta d’un exili ni d’una marginació, sinó d’un lloc d’elaboració, de tensió sostinguda, on es pot parlar sense fixar-se en un pol o l’altre.

La frontera-sᵊfāh diu alguna cosa de la paraula mateixa?

És la paraula sempre dita des d’un marge, des d’un llindar, des d’un espai que pot bascular? Léa parla des d’aquest lloc. Arié també. Però cap dels dos, atrapats dins l’engranatge, no veu que en certa manera parlen des del mateix lloc.

Així, El sentit de les coses no proposa una solució. Proposa una geografia. Un mapa de tensions. No designa un bàndol bo. Ens ensenya a romandre en el llindar — allà on la frontera esdevé un lloc de paraula, d’estudi, de veritat potser. Allà on la veu no busca triomfar, sinó durar sense deformar-se.

«Honoraràs el teu pare i la teva mare»

I el fill rebel, en tot això? Al centre de l’episodi, encarna una tensió fonamental: la que hi ha entre la fidelitat i la ruptura, entre l’herència familiar i la recerca individual d’una reintegració col·lectiva. La seva recerca d’una pràctica ortodoxa, viscuda com una traïció pels seus pares allunyats de l’ortodòxia, posa en relleu el cinquè manament. Però l’episodi, a través de la ḥaverut i de les figures de Léa i Arié, suggereix que l’honor no resideix en l’obediència cega o la fusió, sinó en una tensió mantinguda, un diàleg respectuós de les fronteres (gᵊvūl) — d’una banda i de l’altra.

Arié, acostant-se al fill amb humor a la yeshivà, no busca tornar-lo a la visió dels seus pares, sinó ensenyar-li la ḥaverut: aprendre a pensar amb l’altre, a respectar la pluralitat de veus, fins i tot en el desacord. El fill, en la seva revolta, traça una frontera (gᵊvūl) entre ell i els seus pares, però aquesta frontera també és un lloc (sᵊfāh), un llindar on pot néixer una paraula. El pare, en dir «Yesh gvul» («Hi ha una frontera»), no rebutja el seu fill, sinó que posa un límit ètic: es nega que la ruptura es converteixi en l’enfonsament de la relació.

Així, el fill rebel no és un antagonista, sinó un mirall de les lluites de Léa i Arié. Com ells, navega entre la fidelitat a una tradició i l’afirmació de si mateix. La sèrie no resol: ens convida a veure en aquesta rebel·lió una possibilitat de ḥaverut, un espai on pares i fills, tradició i modernitat, poden coexistir sense dissoldre’s.