Al llarg del gratacel Pirelli

Inicialment, volia parlar de tres pel·lícules, tres directors, tres anys i gairebé tres continents.

• La Notte (1961)

• 秋刀魚の味 (Samma no aji, també coneguda com El gust del sake) (1962)

• মহানগর (Mahanagar, també coneguda com La gran ciutat) (1963)

Tres continents del cinema, gairebé, que finalment el poc temps que puc dedicar a aquestes entrades m’impedeix abordar com cal —i encara menys explorar. Així que les deixo aquí, amb algunes notes ja començades, que em porten de tornada a aquests tres directors des de fa vint anys:

• Antonioni

• Ozu

• Satyajit Ray

M’adono que els termes amb què m’he referit a aquestes pel·lícules, des que vaig descobrir aquests directors —durant retrospectives intenses i trobades amoroses dolces*— podrien haver estat els del temps. Al capdavall, aquestes pel·lícules són d’una època; m’arribaren en blanc i negre, en ple tecnicolor de la meva joventut. Tenien l’autoritat del temps al seu favor, i solíem anar a veure-les als seus temples: a Les 3 Luxembourg per a Ozu, als 5 Caumartin per a Satyajit Ray, al Grand Action per a Antonioni.

El que em contenia, en aquell moment, era que posaven la càmera en un temps; però allò que jo en retenia eren línies, línies rectes. I això, això no em semblava gens —sortint d’una sala de cinema embadalit (cosa que està molt bé)— però pensant que el que m’havia agradat tenia a veure amb la geometria.
Avui sé que caldria dir-ho d’una altra manera. Havia caigut sota l’encís de “l’interès d’Antonioni per l’abstracció de l’espai”. Així s’ha de parlar d’Antonioni, i això és exactament el que aquest crític fa molt bé [en aquest article].

Ho trobo molt encertat perquè em va donar dues claus, que no m’havia pres la molèstia de buscar abans: aquesta qüestió de l’abstracció de l’espai, i el nom de l’edifici a la façana de vidre del qual llisca la càmera d’Antonioni als primers minuts de La Notte —i, per tant, la confirmació que aquell pla seqüència inicial* era realment remarcable:
“el pla d’obertura de La Notte que ressegueix l’edifici Pirelli.”

Va ser probablement una de les meves primeres trobades amb l’espai, i va tenir lloc al llarg del gratacel Pirelli. Un edifici del qual ni tan sols havia tingut el bon gust —fins avui— de saber que era un dels símbols de Milà. Mai no m’havia cridat l’atenció, tot i les meves arribades a Milano Centrale, ni mentre corria a la cinta de córrer de la palestra del terrat de l’hotel Principe di Savoia, amb la mirada desorientada pel jet lag.
I han estat les seves línies les que el meu esperit iconòlatra ha connectat avui amb el cable aeri de l’escena inicial de Mahanagar.

Nota per a mi mateix i per a qui ho vulgui saber:
travelling ↔ tracking shot ↔ tràveling en català.