Morir a escenade Christodoulos Panayiotou

Aquest vespre, Jérôme Bel ha convidat el seu públic a l’obertura pública del seu laboratori al Centre Nacional de la Dansa, on resideix aquesta temporada. Amb un encant desacomplexat i un barret rosa fluorescent, el coreògraf es delecta presentant el truc (en francès, le truc) del seu convidat, el xipriota Christodoulos Panayiotou.

Esperava un esdeveniment queer? No ho recordo amb certesa, però els detalls de la convocatòria ja m’havien convençut: “per a una lectura-performance titulada ‘Morir a escena’, una meditació sobre la representació teatral de la mort.” Resumint: va ser una vetllada extremadament interessant.

Christodoulos Panayiotou comparteix amb un públic ampliat allò que s’assembla a una trobada entre amics, on YouTube a través de Chrome recrea la màgia de la reunió. Ho dic sense cap sarcasme. La conferència no defuig la seva connotació anglesa. És una lecture ben conduïda, i l’elecció dels fragments de pel·lícula i de música és molt encertada. És aquí on rau la màgia. Perquè les reflexions de Panayiotou, les seves observacions, els seus interessos, connecten d’una manera sorprenent amb les nostres converses.

“Oh, Jerry, no demanem la lluna. Ja tenim les estrelles.”

Menciono breument el goig de veure Isabelle Guérin dansar la mort de Nikiya a La Bayadère de Rudolf Noureev (1992), o Laurent Hilaire evocant Noureev en els seus darrers passos sobre l’escenari. En fer-ho, el creador de la peça aconsegueix una cosa significativa. L’emoció hi és. Hilaire esbossà l’aixecament de l’espatlla d’un Noureev fràgil i afeblit, retrobant la postura d’estrella del ballet a través del tacte de l’escenari. I és exactament aquell gest d’espatlla del qual parlava fa pocs dies amb uns amics.

També mencionaré breument aquesta gravació de Sarah Bernhardt fent de Hamlet. Una vegada més, en la seva selecció i l’enfocament amb què defensa el seu discurs, s’entén el desig de Jérôme Bel de compartir, al seu torn.

Un altre moment remarcable: l’aparició de Big Bird al memorial de Jim Henson. Just ahir parlàvem precisament de la trobada entre tragèdia i comèdia, i dèiem com els funerals —i, per extensió, l’escena— ho permeten o ho exigeixen.

“Sóc verd i ja em va bé, és bonic!
I crec que és el que vull ser.”
– Big Bird, It’s not easy being green

Finalment, hi ha Jean Capeille. Panayiotou volia contribuir a La Bayadère i proposar-ne un final alternatiu. Capeille l’interpreta sense música, davant un públic clarament en silenci. Hi ha molt a dir sobre això. El ballarí fixa la mirada durant un quart de segon sobre la tomba de Noureev, com si li fes un homenatge. Durant la resta de la seva actuació, manté una mirada com aquella que Le Clézio atribuïa a l’escriptor. Excepte quan veu la princesa malèvola i Solor. L’aire entra i li aixeca el pit. Això és el que sempre m’ha atret de l’escena.

Caldrà tornar-hi un altre dia.
En resum: un moment rar i una reflexió que queda.

Enllaços útils:
🔗 Christodoulos Panayiotou
🔗 Jérôme Bel
🔗 Lafayette Anticipation
🔗 Centre Nacional de la Dansa

Títols equivalents:
Dying on stage | Morir a escena | Morir en escena | Morir en scèna | Morire in scena | Mourir sur scène