La indústria de la solitud: una reflexió teològica a partir d’OnlyFans

Una dada estranya, un malestar real

Recentment ha circulat una estadística: «una de cada deu dones menors de 25 anys estaria a OnlyFans als Estats Units». Aquesta xifra és dubtosa. Les estimacions més serioses apunten més aviat cap al 5 % (Simplebeen.com), però l’essencial no és això. Darrere d’aquestes xifres hi ha un moviment de fons: milions de persones, majoritàriament joves, s’involucren en aquestes plataformes. No només per veure cossos o vendre sexe, sinó per buscar un vincle, una mirada, una adreça.

Molts paguen perquè algú els parli. Perquè algú els digui el seu nom. Perquè una il·lusió d’intimitat els toqui. La indústria és rendible perquè la mancança és profunda.

Una societat saturada i buida

El que revela aquesta economia no és un col·lapse moral. És una societat de la solitud. Una societat que produeix connexió sense presència, comunicació sense vincle, i on cadascú esdevé un microproducte. Ens venem, ens subscrivim, ens valorem. I el que es busca en aquesta economia no és gairebé mai sexe cru. És un reflex. És un «tu» que reacciona.

La lògica és clara: pago, per tant, em veuen. Dóno, per tant, rebo. Controlo, per tant, estic segur. I tanmateix, se’n surt més sol que abans.

El desig, la set, l’espera

La Bíblia parla sovint de set. «La meva ànima té set de tu, com una terra eixuta» (Salm 63). Aquesta set és humana, no patològica. No cerca un producte, sinó una trobada. No un contingut, sinó una presència. El que molts cerquen a les palpentes en aquests espais digitals potser és una cosa molt simple: que algú els vegi, sense apartar la mirada.

I aquesta espera no concerneix només aquells que «consumeixen» aquest tipus de plataformes. Afecta també tots aquells que, en algun moment, ja no saben a qui parlar.

L’Església, un lloc fràgil però necessari

És temptador dir: «l’Església hauria de ser la resposta». Però l’Església no és un lloc sense defectes. No és un espai perfecte. I cal dir-ho ràpidament. Si no, correm el risc de fer creure que l’Església és un refugi sense perill, un espai càlid, reconfortant, acollidor —fins que hi entres de veritat, i hi descobreixes replegaments, jocs de poder, violències de vegades silencioses.

L’Església no és el Regne. I no passa res. No ha de fer veure que ho és. És un lloc de pas, de vida compartida, d’ajustaments continus. Un lloc on la relació és possible, però mai garantida. No ven res. No promet reparar ningú. No funciona com un servei d’atenció al client. És un cos viu, i per tant, sempre en tensió.

Ni il·lusió d’acollida, ni consum espiritual

Cal, doncs, decebre’s ràpidament de l’Església. No per marxar-ne, sinó per deixar de confondre-la amb una promesa. Per entendre que està feta d’éssers humans, amb les seves limitacions, les seves ferides, els seus punts cecs. I que comprometre-s’hi no és consumir un acompanyament, sinó consentir a viure amb altres, en la durada, malgrat tot.

No és una gran sacsejada única. És un desplaçament constant. Una vida sencera travessada de trobades, d’inattendus, de retorns, de silencis. Això transforma. Això desgasta. Això canvia. Això fa viure.

Una conclusió?

Davant la indústria de la solitud, l’Església no ofereix un producte competidor. No és més càlida, ni més seductora. Però pot —si no menteix sobre ella mateixa— esdevenir un espai de realitat. No un ideal, sinó un lloc on no es paga per ser vist, on no es ven la intimitat per ser reconegut.

Un lloc fràgil, travessat de relacions. Un lloc on l’amor no cal guanyar-se’l, on es pot tornar, on es pot quedar sense haver de demostrar res. I potser és aquí, en aquesta pobresa assumida, on comença una veritable resposta.