Quan la religio no fa bé a la meva salut mental

Religió i salut mental

(Nota bene: l’American Psychological Association (APA) mostra que, de manera general, la religió, i en particular la pràctica regular, millora la salut mental – per exemple, a través d’estudis fets entre presbiterians hospitalitzats. El que segueix, per tant, no és una generalització, sinó una interrogació fina.)

És Déu qui ens posa paranys? No, és clar. Diguem-ho d’una altra manera: és Déu qui ens posa a prova? Això ja està una mica més documentat, però no és menys problemàtic. Pot ser una conversa per a un altre moment. Admetem també que, de vegades, som nosaltres mateixos els qui fabriquem els nostres propis esquinçaments (vinga, serà culpa nostra!).

Reflexiono aquí a partir de l’últim episodi de la sèrie "El sentit de les coses", on el personatge principal és una rabina de Estrasburg. En aquest episodi, la comunitat rep un moble espoliat pels nazis, un "regal enverinat", carregat de tota l'ambiguïtat de la memòria.

Léa, la rabina, lluita amb aquest problema. Busca. Li ve al cap un passatge de la Bíblia sobre Amaleq (Amalec):

"Recorda el que et va fer Amalec pel camí, quan sortíeu d’Egipte, com et va sorprendre pel camí i va colpejar per darrere tots els febles, mentre estaves cansat i sense força, sense tenir por de Déu. Quan el Senyor, el teu Déu, et doni descans de tots els enemics que t'envolten, en la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en herència, esborraràs la memòria d’Amalec de sota el cel. No ho oblidis." (Deuteronomi 25,17-19)

Ens trobem davant d’una injunció paradoxal: D’una banda: esborrar la memòria d’Amalec (no deixar-ne rastre a la història); De l’altra: no oblidar mai el que va fer.

En hebreu també és molt fort: "מחה תמחה" (māḥō timḥēh) = l'esborraràs completament "לא תשכח" (lō' tishkaḥ) = no oblidaràs

Esborrar i recordar: una crida que sembla contradictòria, gairebé impossible de sostenir sense dividir-se per dins.

Això em va fer pensar en la faula que Camille (Brigitte Bardot) explica a Javal (Michel Piccoli) a "El menyspreu" de Jean-Luc Godard. És la història de l'ase Martin.

— No coneixes les aventures de l’ase Martin? — No. — Un dia va anar a Bagdad a comprar catifes voladores. — Hm. — En troba una de molt bonica. — Hm. — S’asseu a sobre, però la catifa no vola. — El venedor diu: "No és estrany." — M’estàs escoltant? — Sí! — "Perquè la catifa voli, no has de pensar en un ase." — Llavors en Martin diu: "Molt bé, no he de pensar en un ase." — Però automàticament, hi pensava. I la catifa no s’enlairava. — No veig quina relació té amb mi. — És exactament el que deia. — De debò, no ho entenc.

Evidentment, cada vegada que intentem no pensar-hi, hi pensem. I la catifa no s’enlaira.

Els dos casos impliquen una tensió cognitiva.

A la història d’en Martin, l’esforç conscient de no pensar en alguna cosa (l’ase) fa que aquest pensament sigui inevitable, bloquejant l’objectiu (el vol de la catifa).

Al Deuteronomi, l’ordre d'“esborrar la memòria” d’Amalec i alhora “no oblidar” sembla exigir dues accions oposades: oblidar (suprimir mentalment) i recordar (mantenir a la memòria). Això pot percebre’s com un paradox, ja que l’esforç d’esborrar pot revifar el record, igual que l’esforç d’en Martin revifa la imatge de l’ase.

Mecanisme psicològic: en tots dos casos, l’atenció dirigida a l’objecte (l’ase o Amalec) amb la intenció d’eliminar-lo o controlar-lo en reforça paradoxalment la presència mental. Això recorda un fenomen psicològic ben documentat: el pensament intrusiu (per exemple, l’efecte de rebot en els estudis sobre la supressió del pensament, Wegner, 1987).

I si, a vegades, la nostra relació amb la fe funcionés de la mateixa manera?

Allò que m’interessa en l’analogia entre la faula de l’ase Martin i la perícopa sobre Amalec és que posa en relleu una tensió teològica real: com obeir simultàniament a "esborrar" (suprimir la influència o l’herència d’Amalec) i a "recordar" (mantenir viva la memòria per motius morals o pedagògics)? Aquesta tensió pot ser viscuda com un conflicte intern, especialment si es prenen els ordres de manera literal o rígida.

No vivim, a vegades (o sovint?), la nostra fe dins d’aquesta tensió entre dos pols que Déu mateix ens convidaria a sostenir alhora: "Estima el teu enemic" i "sigues sant"; "perdona" i "vigila contra el mal"; "surt del món" i "sigues enviat al món".

Aquestes tensions són reals. Potser Déu ens demana que les tinguem totes en compte, i que abracem tot el ventall entre elles. Però és Déu qui converteix aquesta tensió en una doble vinculació, en una ordre paradoxal o en quelcom insostenible?

Si ho pensem bé, potser tot es juga, entre altres coses, en la diferència entre tensió i polaritat. La tensió és reconèixer que hi ha un espectre, tot un ventall de matisos entre dos pols. No és blanc o negre. Hi ha moviment. El problema sorgeix quan exigim que sigui una cosa o l’altra, una resposta clara, una solució predefinida imposada per la religió. No serà que és la nostra manera de rebre aquestes paraules, la nostra angoixa, el nostre desig confús de fracassar, la que les deforma fins a convertir-les en paranys mentals?

I si el veritable repte no fos Déu, sinó nosaltres mateixos? Sabem caminar dins les tensions (no tant les que Ell ens imposa, sinó les que ens apropen a una comprensió de Déu que no l'encapsula en una resposta única), o bé busquem en la religió una justificació per a la nostra pròpia divisió interior?

Aleshores és culpa nostra, ja està?

No. Cal dir-ho clar: no fabriquem voluntàriament els nostres esquinçaments. Sovint els heretem d'una cultura religiosa rígida, d'un ensenyament angoixat, d'una lectura sense matisos, d'una pràctica solitària de les Escriptures. Volem fer-ho bé, volem ser fidels, i en aquest esforç mateix endurim allò que havia de quedar flexible.

És natural, per a un cor sincer, voler adherir-se plenament al que llegeix. I és humà sentir-se culpable quan les polaritats que Déu proposa semblen incompatibles. Sovint és senyal d’una fe que ha pres seriosament la Bíblia, però que ha mancat d’aire a l’hora d’interpretar-la.

Ens trobem de nou amb aquella temptació de "reeixir en la fe", que la teologia protestant rebutja de manera clara i constant, ja que és Déu qui pren sempre la iniciativa i ens sosté. Aquesta temptació de construir la fe com una trampa mental pròpia ens allunya del Déu que ens allibera, que ens vol lliures.

I si el problema no fos haver llegit malament per ignorància, sinó per excés de serietat, per excés d’un amor inquiet? Com diria Pascal, de vegades ens apropem a la fe amb un esperit de geometria, buscant resoldre les tensions amb lògica implacable, en lloc de recórrer a l'esperit de finesa, que comprèn allò complex i matisat sense poder demostrar-ho sempre de manera estricta.

La Bíblia, de fet, parla de lletra i d’esperit: “La lletra mata, però l’esperit dóna vida” (2 Corintis 3,6).

No és, doncs, una qüestió de culpa. No es tracta d’acusar-se, sinó d’afluixar, d’aprendre a sostenir les tensions com línies de força, no com veredictes. Una fe adulta no suprimeix les tensions, sinó que aprèn a respirar-hi dins (esperit, alè). Déu, certament, no ens demana que ens hi asfixiem.

Si ens acompanya i ens relança, és perquè podem continuar buscant, fins i tot maldestrement, sota la seva mirada i en la seva companyia.

L'escena d'El menyspreu :
https://www.youtube.com/watch?v=JUTv2YEzrII

Referències als exemples de tensions :

« Estima el teu enemic » →
Mateu 5,44 :
"Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics, beneïu els qui us maleeixen, feu bé als qui us odien."

« Sigues sant » →
Levític 19,2 (Antic Testament) :
"Serem sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant."
i reprès a
1 Pere 1,15-16 (Nou Testament) :
"Però, tal com aquell qui us ha cridat és sant, sigueu també vosaltres sants en tota la vostra conducta."

« Perdona » →
Mateu 6,14-15 :
"Perquè si perdoneu als homes les seves ofenses, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres."

« Sigues vigilant contra el mal » →
1 Pere 5,8 :
"Sigueu sobris, vetlleu. El vostre adversari, el diable, ronda com un lleó rugint, buscant a qui devorar."

« Surt del món » →
2 Corintis 6,17 :
"Per això, sortiu del mig d’ells, i separeu-vos, diu el Senyor; no toqueu res d’impur, i jo us acolliré."

« Sigues enviat al món » →
Joan 17,15-18 (Pregària sacerdotal de Jesús) :
"No et demano que els treguis del món, sinó que els guardis del mal. (...) Tal com tu m’has enviat al món, també jo els he enviat al món."